La falta que em fan

Els meus amics són tan pocs, de vegades només un, que fins i tot llavors m'oblid de dir-lis
la falta que em fan.

Els meus amics són tan pocs, que la falta que em fan augmenta amb el pas del temps, dels fills, de les imatges ja esmorteïdes d'un diumenge a la platja, d'una nit dels vuitanta, de la cafetera Oroley traient fum al migdia, d'un cafè amb llet -- en got –al cap-vespre.

D'una hora del preciós temps dels vint anys; d'una cançó de "Los Panchos", del lament compartit -- suportat -- de l'abandó. Del blau elèctric del vell sis-cents, de l'incert Futur, del sempre-present
Passat.

Els meus amics són tan pocs, que se'm fa imprescindible salvar-los dels incendis de la Vida i dur-los a la UCI del meu Cor, i que en surtin intactes, amb el dipòsit ple d'aquella saba que ens va alimentar a la vegada i ens va unir
Per a sempre.

Els meus amics són tan pocs que són un Món. I gira cada vegada que ens miram sense que faci falta rallar-ne per saber,
la falta que em fan,

Els meus amics són tan pocs que potser semblaria un crim separar-nos amb la negligència de la monotonia de, potser, la darrera reunió, deixant per el Destí, una cridada perduda, un missatge de text, un senzill
Novetats?

Els meus amics són tan pocs, tanta la seva importància, que de sobte em venen ganes d'aixecar-me de la reunió i -- de correns -- anar a cercar-los. I, ja, dins la Casa de l'Adolescència, poder dir-lis,
un a un,
flux-et,
a l'orella,
abans que trenqui l'Alba de la Maduresa,
La falta que em fan.

12 d'abril de 2008