Avui capverspre, he caminat per la Punta de Calasfonts, fins a la Porta D’Eos i m’he assegut a l’escala del darrera, mirant el Sol, que ja començava a posar-se, allunyant-se de la porta i del poble.
Tinc una història personal d’afecte amb aquesta Porta i amb el seu creador l’Artista menorquí de Catalunya, Francesc Calvet. L’escultura es va situar a la punta més oriental del nostre port. Abans, al mateix lloc, hi havia una bella escultura, també d’en Calvet; es deia “Mirall solar”. Però un acte de vandalisme i qualque actuació poc eficient i humana d’algú, va acabar amb ella.Calvet, un home en principi estrany, anarquista, fumador impenitent, ex bebedor, pintor combatent, amic dels amics – ho era meu – es va sentir profundament afectat per la pèrdua del rellotge. No volia ni sentir l’olor de fer una altra escultura, molt menys al mateix lloc, tot i que jo – a les hores regidora de cultura d’aquest poble tan petit i meravellós que és Es Castell, l’insistia.
Però un dia, un d’aquells dissabtes deliciosos i inoblidables que passava amb ell, en Miquel i na Montse, al voltant de la taula de casa seva, amb un bòtil de moscatell i cigars de marca estranya que portava en Miquel, en Calvet em va dir: “He pensat alguna cosa per Sa Punta”. “Una porta”. I em va mostrar el dibuix d’un vestiment metàl·lic, alt, imponent. La idea em va fascinar, i vaig pensar: “Idó, la farem”.
Ho vaig mostrar als meus companys, que, com quasi tothom, volien aprofitar per posar-hi una escultura amb un altre caire al lloc de la Desgràcia. “Un mariscador”, deien. Clar, a ningú no li va agradar la Porta. No entenien o no volien entendre el simbolisme de l’entrada del sol, ho trobaven massa modern. Algú va dir: “Té la alçada perfecte per penjar-se des d’ella”. Quasi tots van cridar a la vegada “Quant dius que costaria?” “Ni somiar-hi!”. Bé, lo normal en un poble polit i molt petit.
Indubtablement, no teníem doblers per pagar una escultura que no se semblava ni d’enfora a un mariscador. Però en Calvet em va suggerir que cerquéssim un “mecenas” i em vaig anar cap a Palma, amb el dibuix de la Porta baix el braç, per mostrar-li al propietari d’una cadena d’hotels de les Illes.
Vaig rallar amb la secretària de la secretària de la secretària personal del Senyor Barceló que no em va poder rebre, perquè estava de viatge amb la Reina d’Espanya inaugurant un centre mèdic a Centreamèrica. Li vaig explicar el projecte com vaig poder, i es va fer una fotocòpia del dibuix.
“Ja li direm coses”, em va dir
I, es va produir el miracle. Al cap de pocs dies, em va telefonar una d’aquelles secretàries: “El senyor Barceló ha trobat molt interessant la idea”, va dir aquella amable veu.
I ens van enviar tot el doblers que havíem demanat.
Mai he vist en persona – ni tan sols en foto – al senyor Barceló.
La Porta d’Eos, es va fabricar amb un material especial, que es va dur d’un País Nòrdic. El ferrer que la va aixecar, mereix, per sí mateix, unes línies .
Era un home del Nord d’Espanya, alt – molt alt! – que feia probablement uns dos-cents quilos. Bebedor, fumador de cigars, groller i amb una veu que et feia tremolar.
Un dia, en Calvet em va dir que s’havia entemut que el material ja era a Menorca, i vam decidir que el visitaríem. Vam anar amb es meu cotxo, perquè els artistes com en Calvet no en menen de cotxo – ni tenen televisió – i ens va costar moltíssim trobar aquella nau al fons del polígon industrial de Maó
Finalment, vam entrar dins un enorme espai ple de xatarra. No hi havia ningú. Vam donar un parell de veus. Però no sortia un ànima. Avançàvem com podíem entre el munt de morralla i trastos .
Finalment, vam arribar al centre de la gran nau. En mig de tot aquell desordre, destacava, en un petit buit, un faristol amb una partitura oberta per una pàgina amb una peça de sarsuela: “Agua, azucarillos y aguardiente “. Al costat, una cadira bruta i vella, i damunt, un acordió.
Havíem trobat al ferrer. I aquell gegant de Bilbao, tenia un cor directament connectat amb l’art.
La imatge de la partitura i l’acordió ens va emocionar i va ser motiu recorrent per riure des de llavors els deliciosos dissabtes de cigars i moscatell. I en Faustino – que és com es diu el ferrer – es va convertir per a sempre en un d’aquells amics entranyables que quasi mai veus però que sempre aprecies.
El dia 23 de juny de 2002, nit màgica del solstici d’estiu, vam fer una senzilla i polida inauguració de la Porta d’Eos. En Calvet va voler que la fes un poeta amic, amable i amb la senzillesa dels grans escriptors. Pere Gomila, menorquí tranquil i serè, ens va dir coses com :
“Inevitablement, el nom de la porta d’Eos em porta evocacions de la mitologia clàssica. La deessa Eos, l’Aurora llatina, missatgera del sol amb el seu carro alat, portadora de la llum i la rosada. Eos que obria amb els seus dits rosats les portes de l’orient i escampava la vida sobre el món de les ombres. Davant d’ella fugien Morpheu, déu dels somnis, i totes les altres deesses i esperits de la nit. Era germana d’Helios, el sol, i de Selene, la lluna, filla d’Hiperió i Theia, i mare dels quatre vents. Eos, posseïdora d’una gran bellesa, condemnada per Afrodita a sentir eternament el dolç martiri de l’enamorament etern, i constantment evocada als cants homèrics de l’I·líada i l’Odissea...”
L’Aurora és símbol de l’alegria de la vida, de la fecunditat de la terra, del despertar a la llum del sol que omple la natura amb la seva energia. L’aurora és la presència de la bellesa, del tremolor de la rosada sobre les fulles i els camps, dels nous camins que s’obren amb l’entrada del dia. Ha estat cantada pels poetes de totes les èpoques i ha personificat l’esperança en totes les seves vessants. L’aurora és naixença i promesa, origen i vitalitat.
Una altra deessa, Fortuna, ha volgut que avui, temps després que s’hagués atemptat, en un acte de vandalisme o d’ignorància, que ens omplí de tristesa, contra l’anterior escultura, ens sigui donat gaudir d’aquesta nova obra d’art, austera, estilitzada i realment bella, que Francesc Calvet, ha volgut donar al poble d’Es Castell i que serà testimoni, per dir-ho amb paraules d’Homer, “quan es mostri al matí, amb dits de rosa, l’Aurora”, de l’esclat del primer sol que besarà la terra menorquina i omplirà de tonalitats canviants i suggeridores el marc subtil d’aquesta porta.
La punta de Cales Fonts, testimoni mut d’entrades i sortides del port, d’albes, dolors i esperances, vigia permanent dels vaixells de pau i de guerra, de pesca i de comerç, del tràfec modern d’embarcacions esportives i de turismes àvids, adquireix amb la Porta d’Eos una nova dimensió. La seva vista a l’entrada del port s’ha transformat. Avui apareix enriquida amb la imatge austera i majestuosa d’aquesta escultura que és un homenatge a la llibertat i a la natura i que s’integra tan bellament en el paisatge urbà. Una porta que, al contrari de tantes altres que es van tancant darrerament - barreres al nostres camps i camins, barreres urbanístiques i econòmiques, especulacions de tot tipus, etc. - és una porta oberta, una porta per on s’hi pot passar lliurement, sense traves, una porta oberta a l’esperança i a la intel·ligència, a la bellesa i a l’enteniment.
I és potser, per atzar també, que la porta de l’alba es presenta avui en aquest nit de Sant Joan, màgica i plena de significats i reminiscències. El costum d’encendre fogueres, en homenatge al sol, es perd en la nit dels temps, en l’origen de la festa pagana del solstici d’estiu, que per als grecs era la “porta dels homes”. Fogueres i ritus de foc que s’iniciaven durant la vetlla del solstici per simbolitzar el poder del sol i ajudar-lo a renovar la seva energia. Nit propícia a tota classe de màgia i als rituals purificadors contra els poders malignes, nit que s’allarga més allà de la nit, perquè continua la seva força màgica quan s’anuncia l’Aurora i segueixen els ritus de la fecunditat com la recollida de la flor de l’aigua. Conjunció d’elements que ens fa percebre aquesta inauguració d’avui envoltada d’un hàlit màgic.
Certament que la creació d’aquesta escultura ha esta una idea feliç de l’artista Francesc Calvet. Sens dubte la més adequada per aquest lloc que veu néixer l’alba de Menorca. Una porta oberta a la llum, un llindar a la llibertat i a la vida, un espai per reflectir els colors canviants de la natura, un homenatge a una deessa que representa el renaixement diari a la vida amb la llum més subtil i amb l’esquitx de la rosada. Una idea feliç, també, la de l’Ajuntament, de reposar amb aquesta obra l’espai ja vinculat per sempre a l’artista. Afirmació de l’art enfront de la ignomínia i la ignorància, permanència de l’esperit il·lustrat i lliure enfront de les forces obscures del menyspreu i el prejudici, o simplement de la manca de sensibilitat i de l’odi cap a la cultura o allò que no comprenem.
L’escultura té la capacitat d’integrar-se en el paisatge, n’esdevé amb el temps ja part indissociable, Forma del mateix paisatge, presència enriquidora de l’esperit de creativitat. Transformació que, lluny de desfigurar-lo o de fer-lo malbé, l’impregna d’una riquesa nova, perquè dóna testimoni de la presència humana que ha rebut els dons preciosos de la natura i malda per respectar-la. Testimoni, com tota forma d’art autèntic, d’allò que de més noble hi ha en l’home, d’allò que ens mereix tot el nostre respecte i estimació.
I així, malgrat els canvis i les circumstàncies, malgrat el decurs del que pugui portar-nos el viure quotidià en aquest món cada dia més abocat a la bogeria i a la violència, a l’angoixa, al dolor i a la desesperació, aquesta porta oberta al l’Est, serà testimoni de la sortida del sol i mantindrà, impertorbable, el seu cant a la llibertat i a la intel·ligència.
No va haver-hi molta gent a la inauguració, però tots els mitjans de comunicació de Menorca, i molts de la resta de l’Estat es van interessar per la notícia. Des de llavors, la Porta d’Eos ha esdevingut un símbol per Es Castell i per Menorca, d’aquesta entrada que deia en Pere Gomila de la llum i de la llibertat.
Francesc Calvet va morir el 2 de novembre de 2004, i cap de les persones que una vegada per tenir la sort que l’atenció o la mirada implacable i a la vegada immensament humana de l’artista reparés en nosaltres, l’hem oblidat.
De tant en quant, sec a l’escala que hi ha al darrera de la Porta i record amb enyorança aquells dies en que podíem viatjar amb una idea cap a Palma que podria esdevenir en una Porta,
Tinc una història personal d’afecte amb aquesta Porta i amb el seu creador l’Artista menorquí de Catalunya, Francesc Calvet. L’escultura es va situar a la punta més oriental del nostre port. Abans, al mateix lloc, hi havia una bella escultura, també d’en Calvet; es deia “Mirall solar”. Però un acte de vandalisme i qualque actuació poc eficient i humana d’algú, va acabar amb ella.Calvet, un home en principi estrany, anarquista, fumador impenitent, ex bebedor, pintor combatent, amic dels amics – ho era meu – es va sentir profundament afectat per la pèrdua del rellotge. No volia ni sentir l’olor de fer una altra escultura, molt menys al mateix lloc, tot i que jo – a les hores regidora de cultura d’aquest poble tan petit i meravellós que és Es Castell, l’insistia.
Però un dia, un d’aquells dissabtes deliciosos i inoblidables que passava amb ell, en Miquel i na Montse, al voltant de la taula de casa seva, amb un bòtil de moscatell i cigars de marca estranya que portava en Miquel, en Calvet em va dir: “He pensat alguna cosa per Sa Punta”. “Una porta”. I em va mostrar el dibuix d’un vestiment metàl·lic, alt, imponent. La idea em va fascinar, i vaig pensar: “Idó, la farem”.
Ho vaig mostrar als meus companys, que, com quasi tothom, volien aprofitar per posar-hi una escultura amb un altre caire al lloc de la Desgràcia. “Un mariscador”, deien. Clar, a ningú no li va agradar la Porta. No entenien o no volien entendre el simbolisme de l’entrada del sol, ho trobaven massa modern. Algú va dir: “Té la alçada perfecte per penjar-se des d’ella”. Quasi tots van cridar a la vegada “Quant dius que costaria?” “Ni somiar-hi!”. Bé, lo normal en un poble polit i molt petit.
Indubtablement, no teníem doblers per pagar una escultura que no se semblava ni d’enfora a un mariscador. Però en Calvet em va suggerir que cerquéssim un “mecenas” i em vaig anar cap a Palma, amb el dibuix de la Porta baix el braç, per mostrar-li al propietari d’una cadena d’hotels de les Illes.
Vaig rallar amb la secretària de la secretària de la secretària personal del Senyor Barceló que no em va poder rebre, perquè estava de viatge amb la Reina d’Espanya inaugurant un centre mèdic a Centreamèrica. Li vaig explicar el projecte com vaig poder, i es va fer una fotocòpia del dibuix.
“Ja li direm coses”, em va dir
I, es va produir el miracle. Al cap de pocs dies, em va telefonar una d’aquelles secretàries: “El senyor Barceló ha trobat molt interessant la idea”, va dir aquella amable veu.
I ens van enviar tot el doblers que havíem demanat.
Mai he vist en persona – ni tan sols en foto – al senyor Barceló.
La Porta d’Eos, es va fabricar amb un material especial, que es va dur d’un País Nòrdic. El ferrer que la va aixecar, mereix, per sí mateix, unes línies .
Era un home del Nord d’Espanya, alt – molt alt! – que feia probablement uns dos-cents quilos. Bebedor, fumador de cigars, groller i amb una veu que et feia tremolar.
Un dia, en Calvet em va dir que s’havia entemut que el material ja era a Menorca, i vam decidir que el visitaríem. Vam anar amb es meu cotxo, perquè els artistes com en Calvet no en menen de cotxo – ni tenen televisió – i ens va costar moltíssim trobar aquella nau al fons del polígon industrial de Maó
Finalment, vam entrar dins un enorme espai ple de xatarra. No hi havia ningú. Vam donar un parell de veus. Però no sortia un ànima. Avançàvem com podíem entre el munt de morralla i trastos .
Finalment, vam arribar al centre de la gran nau. En mig de tot aquell desordre, destacava, en un petit buit, un faristol amb una partitura oberta per una pàgina amb una peça de sarsuela: “Agua, azucarillos y aguardiente “. Al costat, una cadira bruta i vella, i damunt, un acordió.
Havíem trobat al ferrer. I aquell gegant de Bilbao, tenia un cor directament connectat amb l’art.
La imatge de la partitura i l’acordió ens va emocionar i va ser motiu recorrent per riure des de llavors els deliciosos dissabtes de cigars i moscatell. I en Faustino – que és com es diu el ferrer – es va convertir per a sempre en un d’aquells amics entranyables que quasi mai veus però que sempre aprecies.
El dia 23 de juny de 2002, nit màgica del solstici d’estiu, vam fer una senzilla i polida inauguració de la Porta d’Eos. En Calvet va voler que la fes un poeta amic, amable i amb la senzillesa dels grans escriptors. Pere Gomila, menorquí tranquil i serè, ens va dir coses com :
“Inevitablement, el nom de la porta d’Eos em porta evocacions de la mitologia clàssica. La deessa Eos, l’Aurora llatina, missatgera del sol amb el seu carro alat, portadora de la llum i la rosada. Eos que obria amb els seus dits rosats les portes de l’orient i escampava la vida sobre el món de les ombres. Davant d’ella fugien Morpheu, déu dels somnis, i totes les altres deesses i esperits de la nit. Era germana d’Helios, el sol, i de Selene, la lluna, filla d’Hiperió i Theia, i mare dels quatre vents. Eos, posseïdora d’una gran bellesa, condemnada per Afrodita a sentir eternament el dolç martiri de l’enamorament etern, i constantment evocada als cants homèrics de l’I·líada i l’Odissea...”
L’Aurora és símbol de l’alegria de la vida, de la fecunditat de la terra, del despertar a la llum del sol que omple la natura amb la seva energia. L’aurora és la presència de la bellesa, del tremolor de la rosada sobre les fulles i els camps, dels nous camins que s’obren amb l’entrada del dia. Ha estat cantada pels poetes de totes les èpoques i ha personificat l’esperança en totes les seves vessants. L’aurora és naixença i promesa, origen i vitalitat.
Una altra deessa, Fortuna, ha volgut que avui, temps després que s’hagués atemptat, en un acte de vandalisme o d’ignorància, que ens omplí de tristesa, contra l’anterior escultura, ens sigui donat gaudir d’aquesta nova obra d’art, austera, estilitzada i realment bella, que Francesc Calvet, ha volgut donar al poble d’Es Castell i que serà testimoni, per dir-ho amb paraules d’Homer, “quan es mostri al matí, amb dits de rosa, l’Aurora”, de l’esclat del primer sol que besarà la terra menorquina i omplirà de tonalitats canviants i suggeridores el marc subtil d’aquesta porta.
La punta de Cales Fonts, testimoni mut d’entrades i sortides del port, d’albes, dolors i esperances, vigia permanent dels vaixells de pau i de guerra, de pesca i de comerç, del tràfec modern d’embarcacions esportives i de turismes àvids, adquireix amb la Porta d’Eos una nova dimensió. La seva vista a l’entrada del port s’ha transformat. Avui apareix enriquida amb la imatge austera i majestuosa d’aquesta escultura que és un homenatge a la llibertat i a la natura i que s’integra tan bellament en el paisatge urbà. Una porta que, al contrari de tantes altres que es van tancant darrerament - barreres al nostres camps i camins, barreres urbanístiques i econòmiques, especulacions de tot tipus, etc. - és una porta oberta, una porta per on s’hi pot passar lliurement, sense traves, una porta oberta a l’esperança i a la intel·ligència, a la bellesa i a l’enteniment.
I és potser, per atzar també, que la porta de l’alba es presenta avui en aquest nit de Sant Joan, màgica i plena de significats i reminiscències. El costum d’encendre fogueres, en homenatge al sol, es perd en la nit dels temps, en l’origen de la festa pagana del solstici d’estiu, que per als grecs era la “porta dels homes”. Fogueres i ritus de foc que s’iniciaven durant la vetlla del solstici per simbolitzar el poder del sol i ajudar-lo a renovar la seva energia. Nit propícia a tota classe de màgia i als rituals purificadors contra els poders malignes, nit que s’allarga més allà de la nit, perquè continua la seva força màgica quan s’anuncia l’Aurora i segueixen els ritus de la fecunditat com la recollida de la flor de l’aigua. Conjunció d’elements que ens fa percebre aquesta inauguració d’avui envoltada d’un hàlit màgic.
Certament que la creació d’aquesta escultura ha esta una idea feliç de l’artista Francesc Calvet. Sens dubte la més adequada per aquest lloc que veu néixer l’alba de Menorca. Una porta oberta a la llum, un llindar a la llibertat i a la vida, un espai per reflectir els colors canviants de la natura, un homenatge a una deessa que representa el renaixement diari a la vida amb la llum més subtil i amb l’esquitx de la rosada. Una idea feliç, també, la de l’Ajuntament, de reposar amb aquesta obra l’espai ja vinculat per sempre a l’artista. Afirmació de l’art enfront de la ignomínia i la ignorància, permanència de l’esperit il·lustrat i lliure enfront de les forces obscures del menyspreu i el prejudici, o simplement de la manca de sensibilitat i de l’odi cap a la cultura o allò que no comprenem.
L’escultura té la capacitat d’integrar-se en el paisatge, n’esdevé amb el temps ja part indissociable, Forma del mateix paisatge, presència enriquidora de l’esperit de creativitat. Transformació que, lluny de desfigurar-lo o de fer-lo malbé, l’impregna d’una riquesa nova, perquè dóna testimoni de la presència humana que ha rebut els dons preciosos de la natura i malda per respectar-la. Testimoni, com tota forma d’art autèntic, d’allò que de més noble hi ha en l’home, d’allò que ens mereix tot el nostre respecte i estimació.
I així, malgrat els canvis i les circumstàncies, malgrat el decurs del que pugui portar-nos el viure quotidià en aquest món cada dia més abocat a la bogeria i a la violència, a l’angoixa, al dolor i a la desesperació, aquesta porta oberta al l’Est, serà testimoni de la sortida del sol i mantindrà, impertorbable, el seu cant a la llibertat i a la intel·ligència.
No va haver-hi molta gent a la inauguració, però tots els mitjans de comunicació de Menorca, i molts de la resta de l’Estat es van interessar per la notícia. Des de llavors, la Porta d’Eos ha esdevingut un símbol per Es Castell i per Menorca, d’aquesta entrada que deia en Pere Gomila de la llum i de la llibertat.
Francesc Calvet va morir el 2 de novembre de 2004, i cap de les persones que una vegada per tenir la sort que l’atenció o la mirada implacable i a la vegada immensament humana de l’artista reparés en nosaltres, l’hem oblidat.
De tant en quant, sec a l’escala que hi ha al darrera de la Porta i record amb enyorança aquells dies en que podíem viatjar amb una idea cap a Palma que podria esdevenir en una Porta,
No hay comentarios:
Publicar un comentario