Els aeroports deixen sovint
un nom gravat amb xoc inalterable
en mig de la paraula i llurs
més foscs significats. Cerques
llavors en el fons de les bosses
o als quaderns de viatge
com qui desespera d'haver perdut
un preciós objecte: però només
el silenci et retorna
aquell rostre que tems per un instant
deixar per sempre dins el laberint
de les diferències horàries.
(traducció lliure d'un bell poema de jcb)
2 comentarios:
Las despedidas a veces son muy tristes, como esta... ¿no es tuyo este poema?
JM
pues no, y la verdad es que lo siento. Ya me gustaría
Publicar un comentario