sábado, 28 de junio de 2008

Estació Central de l'Ànima- 23:30 p.m



La Soledat és una estació
on els vagons només van carregats de graffiti
i esperen aturats la benzina del viatger.
No hi ha ningú a l'andana o a l'altre banda de
les vies:
Sents que no pots agafar aquest tren
ni quedar-te esperant,
i te'n vas

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Me gusto el texto. Y es tierna la metáfora ferroviaria.

Las estaciones de tren me desasosiegan tanto como me atraen. Con el tiquitac de los pasos decididos y destino incierto...

Permítame que le regale, Duquesa, un fragmento de un trabajo de Calamaro:

No corras si te llamo de repente
no te vayas si te grito piérdete
a menudo los labios más urgentes
no tienen prisa dos besos después.
Se aferra el corazón a lo perdido
los ojos que no ven miran mejor
cantar es disparar contra el olvido
vivir sin ti es dormir en la estación.

Saludos, Dengue.

ICF dijo...

Dengue,
..."pasos decididos, destino incierto..." eso si es una frase. Me tiene pensativa desde que la he leído; significa más para mi de lo que te puedo explicar en un simple post. Saludos (de vez en cuando me pregunto si alguna vez te estoy saludando "realmente")

Anónimo dijo...

la soledat es una estació, gran frase I.

es tan dificil de manejar la soledat...

m'alegro de tornar-la a llegir, una abraçada mrs. moleskine^^